Lluís Escartí ens ofereix ara la continuació del seu treball al si de la revista Berca anomenat MEMÒRIA VIVA D’ALGEMESÍ. SEGON VOLUM, en el qual arreplega les xicotetes històries de superació de persones que configuren l’alé col·lectiu del nostre poble. La gràcia que té el nostre autor, és la de triar d’una forma encertadíssima els personatges i tot allò que representen per als lectors de les seues narracions, que d’altra banda resulten perfectament lligades i teixides a través d’un fil conductor que és l’honestedat personal del nostre Lluís. I això és el que dona versemblança i veracitat a les vides magistralment contades a cau d’orella. Escartí, amb cada història ens atrapa i a mesura que llegim volem saber-ne més.
Així, l’autor és conegut al nostre poble com a l’home que conta les històries més imaginatives i diferents, que són reals. Tenir aquest cronista de les vides de personatges supervivents al pas del temps entre nosaltres, tot oferint-nos una altra part de la realitat que no és la que ens ofereixen els historiadors, és una sort que tenim totes les algemesinenques i algemesinencs, i un privilegi. El nostre lletraferit fa recompte de la lluita per tirar endavant de persones amb les quals ens podem trobar identificats fàcilment, i afegeix a cada text una bona dosi de reconeixement, d’estima, de delicadesa, i per què no dir-ho, de justícia al voltant de les actuacions dels éssers humans que transiten amb naturalitat els seus escrits. Aquests articles són difícils de catalogar, perquè ell tot sol ha creat una forma de narrar i un producte cultural totalment original i insubstituïble, que es manté al llarg del temps amb una absoluta vigència i interés. També voldria dir-vos que aquesta obra ha estat dissenyada i maquetada per Joanra Estellés, fet que li dona un toc de modernitat impagable i la fa més atractiva.
Estimat Lluís, Algemesí està en deute amb tu, per la teua tasca i hores de dedicació a reconstruir el nostre passat com a poble, per oferir-nos amb el cor en la mà les teues valuoses investigacions històriques, que ens fan sentir més poble.