El poeta Miquel Català ha publicat recentment el seu sisé llibre de poemes, el qual s’anomena DUNA, que ha estat editat per l’Editorial Neopàtria d’Alzira. Pense que aquest extens recull de textos que barreja poemes i proses poètiques, és un treball acurat que paga la pena de llegir atentament. Molt recomanable, aquesta obra suposa una fita important en la trajectòria del lletraferit d’Algemesí. I és que aquesta nova entrega, ambientada enmig del desert més pur i genuí, és un exercici de destresa poètica de l’amic Miquel. M’enxisa l’atmosfera que construeix a base de paraules que recreen les passions humanes i el dur transcurs de les civilitzacions i de la humanitat.
Articulat en tres parts molt ben definides, DUNA exhibeix un luxe de paraules al servei d’un autor que malda per sobreviure al món modern. A banda de la passió que monopolitza tota l’obra, amb una dona que deambula al voltant de les dunes i que és l’eix vertebrador del cor del poeta, aquest llibre escampa llavoretes d’autèntica poesia quan parla de la barbàrie de totes les èpoques. Així, Miquel també ens parla dels espais viscuts i del pas del temps, com de la natura, de la qual n’és un gran evocador. De la mateixa manera, hi trobem en aquest volum algunes reflexions socials, textos que posen els pèls de punta, els conflictes del món de hui. Quan escriu Català, demostra a cada pas que coneix l’ofici de poeta i que en sap traure profit, que és un autor plenament vigent i digne de ser tingut en compte en el panorama actual de la lírica en la nostra llengua.
Llegir DUNA ens transporta a uns altres mons possibles alternatius a la realitat més bruta de les nostres tristes existències, enriqueix l’imaginari del lector i apel·la a la seua creativitat. Realment és un goig retrobar-nos amb els versos d’aquest escriptor de la Ribera. Amb un llenguatge bellíssim, Miquel Català circula per les terres del desig més pur i edifica tot un món líric molt digne. No cal ser un lector especial per tal de deixar-se seduir per uns versos plens sensibilitat i tendresa, que en cap moment cauen en l’abisme terrible de la vacuïtat més absoluta.