PARAULES DE VICENT J. GIRBÉS ROIG EN LA PRESENTACIÓ DE “VENT D’ABSÈNCIES”

PRESENTACIÓ DEL POEMARI VENT D’ABSÈNCIES, DE VICENT NÀCHER FERRERO.

Assisteixes expectant a la presentació de l’últim poemari de Vicent Nàcher, Vent d’absències. És el segon acte cultural de la Casa Cantonera postconfinament, postretorn, diuen, a la nova normalitat, una normalitat que ningú no esperava i que ens està fent patir, veritat? Tothom tenim en ment el conflicte bèl·lic actual. Tot i això, fas el cor fort, t’abilles amb el que trobes més a mà, et perfumes, t’arregles i hi acudeixes. Però a l’entrada t’assabentes que la presentació del poemari començarà amb un mínim retard. Qui havia de presentar l’acte ha patit una indisposició inesperada i ha excusat la seua presència. Quina llàstima, es perdrà la presentació i el recital!

Per tant, qui se’n farà càrrec de dir quatre paraules? Què diries tu, si de sobte hagueres de posar-te al davant de totes i tots, del públic, i parlar de Vicent, de la seua trajectòria vital i literària, de les seues amistats, de les seues pors, de les seues absències, de la seua poesia, de les seues lectures, en resum, del seu món, com te’n sortiries? Has arribat a pensar-ho? La condició de públic certament és un avantatge perquè no hi ha cap mena de risc.

Però, com que sempre hi ha gent agosarada, i més en aquest espai de la Cantonera, tots i totes ens coneixem de fa anys, hem compartit vivències anteriors comunes i ens mouen les mateixes inquietuds, algú trencaria el gel des de la cadira que ocupa, s’alçaria i ens relataria alguna anècdota compartida amb Vicent.

Aquesta primera intervenció afirmaria que recordava encara el moment primigeni de l’inici de l’amistat entre tots dos, –veritat que sempre que parlem d’algú, intentem situar-lo en un inici, fortuït, atzarós, esperat, desitjat?–. Qui intervé recordaria un espai on començà tot, en aquell corral d’una casa del carrer dels Ànecs, un estiu, tindríem al voltant dels dotze o tretze anys, a l’ombra d’una parra que, atapeïda de fruits, inaugurava un espai íntim de lectures i música, de les cançons de la Janis Joplin i John Lennon, dels Beatles. Te’n recordes, Vicent, de quan rascaves la guitarra davant de tots i ens cantaves quatre cançons amb aquell incipient anglés?

És més, ara recordaries també al públic de la Cantonera com arribava el senyor Nàcher de llaurar el camp, i et deia: “com estàs, Vicente?”, quan abans la mare ja havia aparegut amb algun refresc, discreta, i suggeria: “si el teu amic José Vicente en vol més, que ho diga!”. Tancava la ronda de visites la germana Pilar, sempre atenta i amatent, que ja començava a valencianitzar-me el nom, i per a ella jo era simplement “Vicent”. Aquell corral crec que va ser l’inici de tot un món d’amistats compartides, de sentiments i de literatura.

I la primera persona agosarada que està intervenint entre el públic també ens recordaria el moment, ja com a estudiants en la facultat de Filologia, en el qual Vicent es comprà un Mini de color verd oliva, o més ben dit, d’un verd horrible!, era el que s’estilava! i tornaven des de l’estació del tren on tenia el cotxe aparcat, carregats de llibres en les motxilles, i quan arribaren a la porta de casa no les trobaven. Alguna cosa estranya succeïa, perquè per aquells carrers per on havien passat, tothom ens saludava i ens feia fortes indicacions amb els braços, i nosaltres, estranyats i cofois, de conéixer tants veïns i saludats! ¿Però què passa hui, Vicent, que tots ens saluden? Doncs bé, res més que havíem deixat les motxilles a la baca del cotxe i per això tot Cristo ens saludava! Era aquella manera de passar a la fama amb menys recursos que els que necessitem en l’actualitat, curulls de likes i followers! I així érem, d’innocents, en aquella adolescència tan reviscuda.

Entre somriures, ara se succeirien alguns aplaudiments del públic, encara tímids. La cosa va en marxa, algú havia de trencar el gel.

En aquest moment de l’acte, una segona persona del públic, amant de les xifres, intervindria dient que du uns mesos rellegint els nou poemaris anteriors de l’autor, des d’aquell Primavera de cartons (Germania, 1994), Premi Vila de Perpinyà Modest Sabaté de 1988, vas ser el 1r company de la facultat en aconseguir un premi literari! Després vingueren Desig o llibre dels abismes (1997), Premi Marià Manent de Premià de Dalt (1996), La sang dels dies (1998), Premi Amadeu Oller de Barcelona, 1994; Jardí públic (2008), Un entre tants (2010), Alehop (2013), Les flors que creixen als marges (2015), Els incendis de l’ànima (2017),fins al més recent Un tros de cel a les butxaques (Neopàtria, 2019).

És el moment en què una tercera persona que intervindria parlaria de la importància que té la PARAULA, així, en majúscules, en la trajectòria de Vicent Nàcher. La paraula certera i justa, sense estridències, pausada, meditada, que no és feridora, d’una persona d’una extrema sensibilitat. Alguna vegada l’heu escoltat cridar, parlar fort, eixir-se’n de mare, irritar-se? Vicent és un home de paraules, és un home de paraula, amb el més profund sentit etimològic. Per quina raó? Us heu parat a pensar-ho? Jo pense que per diversos motius, afirmaria l’intervinent.

A Vicent se’l pot relacionar amb l’art de la paraula, perquè conviu en ell:

En primer lloc, LA PARAULA POETITZADA, en aquella publicació d’adolescents que era la revista L’horabaixa, amb el Francesc Viadel i el Josep Manuel Esteve, artífexs d’un desfici literari farcit d’il·lusions de joventut;

LA PARAULA TEATRALITZADA, en la participació activa de Vicent amb el grup UNAM Teatre, de la mà del malaguanyat Joan Fermí Teruel. Vicent és un membre actiu, des de fa molts anys que participa en les Lloances a la Mare de Déu de la Salut;

LA PARAULA CINEMATOGRÀFICA, Vicent és un apassionat de la paraula acompanyada de moviments i sons, que és el cinema com a art;

LA PARAULA PERIODÍSTICA, Vicent té un vessant públic en la columna que mensualment redacta sobre crítica literària en la publicació local La Veu d’Algemesí.

LA PARAULA EN LA BLOGOSFERA, Vicent també manté un blog personal que m’agradaria que visitàreu. Cliqueu directament el seu nom i us hi apareixerà tot el seu treball.

Ja veieu, Vicent, des de la discreció i el saber fer, és un activista de la paraula.

Finalitza la tercera intervenció, tornarien ara els aplaudiments dels presents, la cosa rutla i tots ens trobem ben a gust, ben acompanyats. Qui s’atrevirà a anar tancant l’acte de presentació?

Després d’uns moments d’espera, i per anar acabant, prendria la paraula una jove estudiant de Filologia Catalana, que ens oferiria quatre pinzellades breus sobre les característiques del poemari que hui entre tots estem presentant, Vent d’absències. Per a la jove el poemari és molt ric, es tracta d’un conjunt de 60 poemes encapçalats per la mateixa dedicatòria de pràcticament tots els llibres anteriors, el poemari va dedicat a la seua germana Pilar, l’ànima incansable i l’esperit diari del bategar poètic i vital de Vicent.

La jove universitària afirmaria que Vent d’absències és inicialment un “crit de germanor”, una invocació a “la voluntat de supervivència per damunt de tots els valors personals” (dos sintagmes que apareixen als versos) davant els temps difícils que hem viscut recentment. Aquesta jove citaria al poeta Feliu Formosa quan diu que “A mesura que les pèrdues s’acumulen, augmenta la sensasió d’estranyesa. Estranyesa de ser viu”. I ressaltaria com el jo poètic que s’articula en Vent d’absències descriu a la perfecció en els dotze poemes inicials les inquietuds, les pors, el dol i el dolor, les pèrdues, la devastació viscuda per la pandèmia. I citaria alguns exemples:

“desfeta terrible, cruel tempesta, perill constant, allau terrorífica de dades, terrible malson (3 vegades), vent d’horror, cruenta època, abisme que ens confina, flagell del terror, ànimes corpreses, terratrèmol alat, terratrèmol delirant”.

Algun altre membre del públic assistent prendria la paraula tot recomanant que llegírem el poema quart, titulat Tot açò, amb reminiscències estellesianes del poema Assumiràs la veu d’un poble, quan el poeta demana que el lector entre en acció, per mitjà d’un abundant repertori d’imperatius: Apreta, engul, reaccionaràs, seràs un més de la temuda massa que brama pel dolor, no t’atures, aposta per tu, arrasa, no deixes, atén, amb imatges brillants com la següent “Arrasa els queviures que t’esperen al supermercat de la vida, no deixes res per espigolar”.

Llavors tots començaríem a entrar en eixa atmosfera en la qual el jo poètic, davant el control que s’ha imbuït sobre els ciutadans, un control sobre tot, els passos, els anhels, les intencions, sabeu que “no podem amagar els secrets inconfessables”, el jo poètic apel·laria i recomanaria el nostre silenci i tots sentiríem com Nàcher en el poema Control.

Però una altra cantonera incondicional intervindria ara per a fer-nos reflexionar amb el poeta sobre el dolor, el sofriment, el calvari que és l’existència on la gent no accepta la veritat, la disfressa. La por no perdona el vici de voler ser eterns. I és una hipocresia: “som només uns supervivents de la pena”, “no hi ha paradisos per a ningú”. I no penseu que podem escapar al patiment. El jo poètic tira mà de la fraseologia popular com a argument d’autoritat, quan afirma que, “Qui no tinga, que espere”, o bé empra metàfores quan afirma que “el món és una unitat de cures intensives improvisada”.

I una jove estudiant que potser havia passat desapercebuda i que venia per primera vegada es posaria dempeus obrint el llibre per la pàgina 23 i ens deixaria perplexos llançant una sentència cruel: “viure mata”. L’antítesi de dos paraules breus, abominablement belles, amb què conclou el poema UCI. Som “malalts d’amor, de tristesa, plens d’ansietat per tal de saber quin és el diagnòstic definitiu”.

Ho observareu, continua dient, quan us acosteu al nou poemari de Vicent. El poeta se situa en un estadi de vida adulta, i a més d’experimentar els sentiments anteriors, ara reflexionarà sobre la vellesa, s’interroga sobre què passaria si tornara a nàixer, es despulla davant el lector “Aquests poemes no estan rimats, perquè la meua vida no és massa musical”. Els poemes són “bocins de mi mateix que brollen de les mans sense voler-ho”.

Caldria esmentar ara el poema Cada línia és una gota de sang, amb referències d’intertextualitat a dos grans poetes. D’una banda a Estellés “No entenc la poesia com un costum amable per a exercitar-se socialment amb èxit” i, d’una altra, a Salvador Espriu, l’Espriu de l’emblemàtic poema Inici de càntic en el temple. Espriu va escriure: “Però hem viscut per salvar-vos els mots / per retornar-vos el nom de cada cosa”. Vicent Nàcher converteix el fet d’escriure en el motor de la seua existència, i fa un gir quan afirma: “Ja no per salvar-vos els mots / sinó perquè els mots em salven a mi”.

També en altres poemes sura la intertextualitat de les lectures i el bagatge cultural de l’autor, seria el cas de Maria-Mercè Marçal al poema Atzar, o un homenatge directe a Federico García Lorca, en Pense molt en tu, Federico.

La poesia de Vicent és clara, intimista, diàfana, confessional, realista. A la part central del poemari s’interroga sobre l’ofici de ser poeta, sobre la felicitat i la tendresa, sobre l’escriptura, afirma en un vers que és l’únic imperatiu legal que manté, el poeta és un “arqueòleg”, un “investigador privat”, un “psicòpata a la recerca constant de paraules”, “un presoner insigne de victòries lingüístiques”.

Un tercer conjunt de poemes podrien funcionar de manera autònoma, així com tot el llibre, perquè de fet, Vicent no se sent limitat per una estructura tancada. El poemes, dic, incidirien al voltant de les injustícies socials (Blues del perdedor, Menú a la carta, Urbanització, Refugi, Plou, Homes de profit), l’escassa llibertat actual (Ens vigilen, Davall de tot), la poesia dels records (Visita al cementeri, Nadal a la gran ciutat), uns poemes per a l’esperança, com Adolescència i revolució, i alguns poemes al voltant dels espais de proximitat, com són la Biblioteca o el Mercat. El poemari es tanca amb versos per a l’esperança, de temàtica feminista (Dona, Qualsevol dia a qualsevol hora) i de confiança en un món més just en drets socials (A l’alba vencerem).

En definitiva, afirmava Josep Pla que “La literatura i no diguem la poesia és un esforç de contenció i de disciplina, de treball i d’exercici permanent”. Això, si més no, és la poesia de Vent d’absències.

Amb les paraules fermes de l’última intervenció de la jove i que ningú dels presents no esperava i que han anat desgranant la poesia de l’últim llibre de Vicent Nàcher sembla que es tanquen les intervencions improvisades que el públic ha anat dirigint aquesta vesprada.

Just en eixe moment, mentre el públic aplaudia l’excel·lent intervenció de la desconeguda, fa entrada el presentador inicial de l’acte, Vicent Girbés que, ara sí, es dirigeix al públic per excusar la seua absència, i mirant el seu rellotge, no hi ha temps per a més, es disposa simplement a demanar un fort aplaudiment per a la persona que ens ha convocat a aquest acte, Vicent Nàcher Ferrero, i també per a totes les persones del grup Confiteor que participaran en el recital poètic que tot seguit anem a iniciar. Diu Sam Abrams, un afamat crític i poeta, que “Un poema que no s’ha llegit en veu alta és com una partitura musical que no s’ha interpretat”. Quina sort tenim amb el grup Confiteor! Amb vosaltres la vida es fa més fàcil i amable!

En fi, no he tingut temps de dir res del que haguera volgut! Ha sigut gràcies a la col·laboració del públic que hem aconseguit presentar l’acte. Tan sols afegiria una citació, si m’ho permeteu, de l’escriptor Jaume Cabré, quan diu que “El lector d’una novel·la, o el lector de poesia, si n’ha sortit transformat, quan tanca el llibre per darrera vegada, sap que a partir d’aquell moment ell és ell més aquella lectura”. Us he de confessar que ha sigut sempre així quan m’he endinsat en els llibres de Vicent Nàcher.

Vicent, estimat, enhorabona pel Vent d’absències que ens estàs oferint aquesta vesprada. Esperem que continues molts anys dedicant-nos tan bona poesia, una poesia que, no tinc cap dubte, perdurarà en el temps. I a tots vosaltres moltes gràcies per la vostra presència.

Algemesí, 4 de març de 2022