UNES PARAULES D’AGRAÏMENT

L’única paraula que em ve al cap en referir-me a la presentació del meu darrer llibre Un tros de cel a les butxaques a La Casa Cantonera d’Algemesí el passat 12 d’abril és agraïment. Un profund agraïment als músics i als rapsodes del grup de dramatització poètica Confiteor. Perquè sense elles i ells, no haguera estat possible un espectacle tan excel·lent com que el que ens van oferir en aquesta ocasió, amb motiu de la presentació dels meus versos en societat. Tot això, al caliu i amb la complicitat de les amigues i amics de La Casa Cantonera.

         L’acte, que va començar amb les sempre encertades valoracions de l’escriptor Antoni M. Bonet, va aconseguir el grau més alt de bellesa en el recital de poemes. I jo, que estic posat a transcriure els sentiments més profunds, no sabria explicar tot el que vaig sentir en aquella vesprada tan màgica de poesia. Allí estaven Josep Maravilla, Néstor Mont i Joansa Maravilla oferint-nos el bo i millor del seu ofici de músics al servei de la paraula. I els rapsodes Joan Paredes, Ximo Matalí, Joan Nàcher, Raquel Garcia, Empar Niclòs, Quim Matalí i Hèctor Rubio, ens transportaren a un núvol encisador que ens deixava en un dolç estat de sensibilitat extrema cap a les imatges poètiques. Així, la força de cada mot es multiplicava per mil tot envaint-nos una profunda sensació d’abisme dolç, que ens arrossegava cap a un èxtasi de tendresa i perfecció.

Els meus versos no són bons ni extraordinaris, els que sí que són absolutament genials són els músics i rapsodes de Confiteor. Elles i ells atrapen al vol el sentit dels meus poemes, i els doten d’una categoria que els fa ser millors. Companys de viatge poètic i de vida, acosten amb eficàcia al públic un munt de sensacions fantàstiques que solament ells saben transmetre. Sense ells, jo només soc un poeta desvalgut que no podria imaginar mai la potència que els meus textos adquireixen en les seues veus. Segurament, mai no apareixeré a les pàgines de la Història de la Literatura ni als manuals per als estudiants. Però és ben cert que puc dir en veu alta que he estat recitat pels millors amics del món. I això per a mi és tot, i ja és prou.

Jo haguera volgut fer-vos una encertada crònica del que va passar a La Casa Cantonera el passat 12 d’abril, però només he aconseguit fer un dibuix del que va sentir el meu cor aquella vesprada, que mai no s’esborrarà del meu mapa interior de sentiments vitals irrepetibles. Gràcies Confiteor!