Als Afores de mi o realment a dins d’aquest poeta?
El poeta Vicent Nàcher, al seu últim poemari es despulla davant de nosaltres lectors i a través dels seus versos ens mostra la duresa de la vida, el dolor, la fragilitat de l’ésser humà:
La malaltia ha tenyit d’obscuritat el llenç vital on jo feia niu i criava versos clars i nets.
I, així i tot, com a home fort i amb el desig de viure lluitarà sentint terror:
Compraré tela, cosiré un núvol, m’allunyaré cap al cel ben blau.
Perquè li queda encara molt a fer. La seua preocupació per la gent que l’envolta, la gent que estima, la que el necessita, li fan estar sempre pendent i ell ens diu:
Tinc por de somniar tant.
Perquè si somnia sap que ha d’estimar, sap que:
Morim d’amor per tal de viure.
I eixe amor, eixe alé, eixa pell que en cadascú és irrepetible, fan que nosaltres com a lectors ens enamorem d’aquest teuladí insignificant, amb somnis extraordinaris, d’aquest poeta que amb els seus versos ens lliga al catxerulo que ens enlaira amb màgia de llibertat.
I volem amb ell, perquè ell ens colpeja la porta de l’amor i sempre està pendent de nosaltres.
Gràcies que encara queda un raig de sol, encara queden poetes com Vicent que no es venen per un tros de glòria.
Així que Vicent, si de tant en tant ve a visitar-te la vida, pots estar ben pagat de contestar-li:
– He fet feliç als meus lectors.
